La mesquita de Barcelona

Jordi Lopez Camps

Les persones sentim allò que volem escoltar. Per això, en algunes ocasions, tot haver sentit el mateix no es perceben les coses amb la mateixa significació. Això és el que ha passat recentment en relació al Congres d’Ulemes fet a Barcelona el cap de setmana del 18 i 19 de desembre organitzat per la Unió de Centres Cutlruals Islàmics de Catalunya (UCCIC). Ara, després d’una setmana d’haver-se realitzat s’ha passat una nota a la premsa on es fa dir a la representant de l’Ajuntament de Barcelona unes afirmacions que no digué. Aquí és on les percepcions estan condicionades per allò que cada persona vol escoltar.

Molt probablement la persona que ha fet la nota de premsa li hauria agradat sentir que l’ajuntament de Barcelona es comprometia a fer una mesquita, però no fou així. De les protocol·làries paraules de la representant no se’n pot deduir un compromís del consistori. Una cosa es reconèixer que els barcelonins musulmans han de tenir una mesquita, és un dret; i una altra és prendre el compromís de fer-la ja. Com tampoc ningú plantejà que la construcció de la mesquita comportés el manteniment de la xarxa actual d’oratoris, alguns en precàries condicions de seguretat. Com tampoc ningú esmentà que la futura mesquita fos gestionada pels musulmans d’origen marroquí en detriment dels d’origen paquistanès, els quals, segons diu el portantveus de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC), tindrien un paper secundari. Aquesta afirmació està lluny de tota realitat. La crònica de la trobada d’ulemes, per altra part força interessant, està ben allunyada de la nota feta arribar als medis de comunicació i que, atès el tema tractat, haurien d’haver contrastat en alguns dels seus aspectes.