El mocador islàmic, la Comissió Islàmica i l’escola pública

Jordi López Camps

El debat sobre vel islàmic ha vingut en mal moment. M’explico. Pel que tinc entès, quan semblava que s’haurien superat els darrers esculls per iniciar el procés de renovació la Comissió Islàmica d’Espanya, el debat sobre el yihab ha creat un soroll que ha modificat l’escenari de treball. Ara ningú vol negociar amb l’agenda contaminada pel problema obert a Pozuelo de Alarcón. Cal tornar a pacificar l’ambient. Es necessari que els agents implicats aparquin les banderes d’identitat i així l’agenda de la negociació es guiï pel pragmatisme de la convivència. Cal centrar de nou els temes i evitar que, per enèsima vegada, es torni a aturar la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya.

Tampoc ajuda a avançar en aquest sentit el tractament que alguns diaris del Marroc han donat a aquesta qüestió. A continuació reprodueixo l’editorial d’ Al Masaa un dels principals diaris del Marroc.

La dreta espanyola hostil al Marroc està usant aquests dies la qüestió del vel en les institucions educatives per influir en el tema de l'islam marroquí al país i en el fenomen de l'extremisme religiós. Estan aprofitant que aquesta qüestió coincideix amb el tema dels evangelistes al Marroc després que les autoritats marroquines decidissin expulsar a diversos proselitistes religiosos estrangers que van usar a nens innocents per anestesiar-los i omplir-los el cap d'idees que no tenen relació amb el dogma marroquí. No passa un sol dia sense que llegim en la premsa espanyola articles o informes que arremeten contra el Marroc.

Crida l'atenció que no s'alci cap veu marroquina a Espanya per aclarir aquesta visió i combatre la imatge distorsionada que estan fabricant els mitjans de comunicació espanyols, que intenten enviar missatges xifrats a Unió Europea perquè dubti de les reformes polítiques i econòmiques del Marroc.

En aquest punt tenim dret a preguntar-nos sobre el paper del Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger que va arribar per completar el bastió religiós del regne del Marroc en el marc d'un pla de reestructuració de l'àmbit religiós. En el debat que està vivint Espanya avui dia sobre el vel i l'islam, el Marroc és un dels objectius per no dir el principal objectiu.

L'islam marroquí a Espanya està vivint unes circumstàncies difícils aquests dies i davant la indiferència dels responsables d'aquest àmbit moltes associacions islàmiques s'estan movent sobre el terreny encara que les veus marroquines se senten poc a causa de l'absència d'un pla d'organització en la comunitat marroquina resident allí, la qual cosa deixa el camp obert als corrents radicals i hostils al Marroc i als seus principis religiosos.

Fins aquí l’editorial del diari més venut al Marro. Per sort, la Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger ha actuat com s’esperava que ho fes. No ha fet res, perquè Najwa Malha és ciutadana espanyola i el problema que planteja el conflicte de Pozuelo de Alarcón és l’exercici d’un dret fonamental emparat per la Constitució espanyola. Així, el problema de Najwa Malha és una qüestió aliena a les actuacions de la Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger. El seu paper ha de ser un altre. Crec que això ho han comprés bé els seus dirigents, i molt especialment els que viuen a Espanya. No obstant, no semblen entendre-ho així algunes persones del Marroc. La Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger és una institució prestigiosa i molt necessària, però que en cap cas ha d’actuar en un conflicte religiós que afecta als ciutadans espanyols.

El tema de l’ús del yihab en l’àmbit de l’escola pública ha de tenir una resposta clara per part de les autoritats competents en els temes de les religions i en el sistema educatiu. Per resoldre aquest problema, no cal promoure una llei específica. La mateixa constitució i l’actual Llei Orgànica de Llibertat Religiosa ja regulen prou l’exercici del dret d’emprar símbols religiosos. El que cal és acordar unes directrius clares i homogènies que permetin regular l’ús d’aquests símbols en institucions públiques com són les escoles.

En aquest sentit proposo alguns criteris pràctics. En primer lloc, no parlar més de vel sinó de mocador. En segon lloc entendre que no cal polititzar aquesta qüestió en recerca de rèdits electorals. Es tracta d’un tema que afecten a drets bàsics i això requereix fer política amb majúscules. A més, cal delimitar en quin àmbit es situa la regulació. Aquesta ha de circumscriure als edificis de titularitat pública i, en cap cas, pretendre regular l’ús en els espais públics. També caldrà aclarir quins són els símbols religiosos regulats. Sembla que té sentit diferenciar entre els símbols estàtics: ornamentacions, decoracions, signes fixes, etc.. que associen una religió a un espai, dels símbols dinàmics que són els que porten les persones. Mentre que els primers no tenen sentit en els edificis de titularitat pública; l’ús dels segons ha d’estar emparat perquè forma part de l’exercici de la llibertat religiosa. Queda per resoldre un tema, no menor en el cas de les escoles o centres formatius, és si els mestres i professors poden portar símbols religiosos. Aquí s’imposa el sentit comú. La resposta és no, quan els mestres es relacionin amb nens que no tenen prou capacitat per discernir el símbol particular, associat amb un ús personal, de tal manera que el símbol pot dificultar comprendre el valor de la neutralitat de les institucions públiques en relació a les creences. Ara bé, en el cas de que els alumnes siguin persones capaces de fer aquest discerniment, no hi ha cap raó que impedeixi portar aquests símbols sempre i quan aquests formin part dels símbols definits com a tals per les religions admeses com a tals.