Burca: la solució és la democràcia

28/11/11 02:00 - CLARA ESQUENA FREIXAS

Llegeixo que Plataforma per Catalunya segueix en la mateixa línia populista i utilitza reiteradament el burca com a element central de la seva propaganda xenòfoba. La formació liderada per Josep Anglada, en un espot electoral, ha emprat la imatge d'una dona completament tapada, que contempla els atemptats de l'11-S, asseguda davant de la televisió. Aquest compendi visual mostra fins a quin punt la manipulació i la ignorància poden apoderar-se de la política. La clara intenció de difondre la por respecte a una suposada invasió terrorista condueix cap a situacions esperpèntiques. Això no obstant, apel·lar al burca és un recurs que crida l'atenció i aconsegueix un notable rèdit electoral per als partits extremistes.

Fins i tot les formacions que mai no havien entonat discursos racistes pugen al mateix carro i fan servir el burca com a espantall per frenar les propostes vertaderament democràtiques. Montserrat Nebrera, abans de dedicar-se als anuncis eròtics fallits, va arribar a passejar-se per Barcelona amb aquesta peça de roba. Les opcions més moderades, doncs, també han sentit una atracció fatal pel xarlatanisme ultradretà. L'escuma del populisme aconsegueix vots ràpids, sense necessitat de mullar-se per l'autèntica llibertat. Els esmentats discursos no aprofundeixen en la discriminació de la dona ni tampoc ofereixen respostes a llarg termini, per assolir la igualtat de drets, sinó que es limiten a proposar mesures estrictament punitives i criminalitzadores, tant de la immigració com de l'islam.

Contràriament al que proclamen determinats propagandistes, també hi ha homes, que viuen als països àrabs, vertaderament preocupats per l'abús masclista del qual són víctimes les seves companyes. Es mostren contraris a peces com el burca, el hijab i el nicab però sense caure en la promoció de l'odi, la rancúnia ni el menyspreu. Un exemple recent l'he trobat en un recomanable llibre de l'intel·lectual egipci Alaa Al Aswani: Egipte: les claus d'una revolució inevitable. Es tracta d'un recull d'articles, anteriors a la primavera àrab, on l'escriptor reflecteix els brutals abusos del règim de Hosni Mubàrak. Entre diversos temes, hi tracta les humiliacions constants a les dones, les quals formen part important del substrat de la revolta de la plaça Tahrir.

En el seu text, Al Aswani no escatima crítiques al radicalisme wahhabita, provinent de l'Aràbia Saudita. Segons l'autor, gràcies als diners del petroli, aquesta xacra ideològica ha aconseguit expandir-se pel món àrab i ha causat terribles estralls en l'ètica política i ciutadana, sobretot a partir dels anys vuitanta. La seva tesi és que el cos de la dona s'utilitza com a pantalla per ocultar la corrupció, la tortura i la mentida. Mentre els fanàtics estan ocupats a utilitzar hipòcritament la religió per dictar, fil per randa, com s'han de vestir les dones, obliden la importància de rebel·lar-se contra el despotisme dels governants. De fet, el wahhabisme recomana submissió ciutadana, al mateix temps que condemna la protesta. L'escriptor apunta algunes dades significatives, com ara que el 75% de les dones que pateixen assetjament sexual a Egipte porten hijab i esmenta estudis que demostren que en algunes províncies saudites es registren índexs alarmants, també en menors d'edat. Vet aquí la paradoxa. Com més elevada és l'obsessió per ocultar el cos femení, més ferotge esdevé l'impuls de violar-lo.

La idea que l'anatomia femenina és font de pecat i l'home és un animaló irracional, incapaç de controlar els seus instints primaris, ha provocat una epidèmia d'assetjament sexual. Per reforçar aquesta idea, recorda que la història de l'islam reflecteix un respecte profund cap a la dona i que no hi ha cap dogma religiós que imposi el nicab. Des dels temps del profeta Mahoma fins a la caiguda de l'Al-Andalus les dones gaudien de drets que la civilització occidental encara no havia conquerit. A banda del wahhabisme, els factors que incrementen la discriminació, diu Al Aswani, són la pobresa, l'habitatge indigne, l'educació sexual repressiva, la frustració i la injustícia social. Com a solució, demana més educació i l'abolició de l'autocràcia. Acaba gairebé tots els seus escrits amb la mateixa sentència: la democràcia és la solució.