La reserva de sòl per centres de culte

13 setembre 2011, Jordi López Camps

La llei de llocs de culte fou una llei desitjada per molta gent i volguda per ben poca. Tot i així, al final, després del tran tran parlamentari a l’estiu del 2009 s’aprovà. L’acord fou immens. Moltes confessions religioses estaven satisfetes per la llei i algunes, amb més volada històrica, s’ho miraven amb suspicàcia però s’afegiren a l’acord perquè també defensaven la llibertat religiosa. Al final, després del debat parlamentari, s’aprovà una llei que tenia ben poc a veure amb la redacció inicial de l’avantprojecte. Al ser la primera llei en tot l’Estat sobre centres de culte, va haver-hi satisfacció general i explotació mediàtica in extensum.

La llei aportava ben poc al panorama normatiu existent en aquells moments. La normativa aplicable en la tramitació d’una petició de lloc de culte era més que suficient per ordenar el que llei del 2009 pretenia regular. Per això, en un primer moment, vaig expressar la meva opinió que no calia cap llei específica. Ara bé, la llei, com molt bé explicà un compareixent en el tràmit parlamentari, si bé era innecessària des del punt de vista normatiu; sí que aportava un valor simbòlic que no es podia ignorar. Per algunes confessions religioses, la llei era percebuda com una garantia contra qualsevol arbitrarietat alhora de construir un nou centre de culte. Per la ciutadania, la llei assegurava l’ordenació d’un àmbit urbanístic bastant desatès en els darrers anys i origen de més d’un sonat conflicte.

La iniciativa de l’actual govern de proposar una revisió de la llei és coherent amb algunes de les crítiques fetes en el seu moment. Retorna la autonomia municipal alhora del planejament urbanístic i demora l’adequació dels centres de culte existents. Això, diu el Govern, es fa “per tal de garantir un absolut respecte al principi d’autonomia local i tenir en compte les necessitats pròpies de cada municipi, en la nova llei no s’exigirà als municipis l’obligació de preveure en els seus plans d’ordenació urbanística sòls on s’admetin els usos de caràcter religiós de nova implantació. Aquesta exigència, obligatòria en el text original, no serà exigible si els municipis no han detectat la necessitat d’implantar nous centres de culte en el seu territori”.

En relació a la qüestió de la reserva de sòl, val a dir, que la llei del 2009 atorgava als ajuntaments de fer-la, o no, segons les seves necessitats i possibilitats: “els plans d’ordenació urbanística municipal han de preveure sòls amb la qualificació de sistema d’equipament comunitari on s’admetin els usos de caràcter religiós de nova implantació, d’acord amb les necessitats i les disponibilitats dels municipis (article 4.1)”. Aquestaredacció obligava als ajuntaments a fer la reserva en el cas d'una necessitat evident i concedìa a les religions un dret subjectiu d'exigir la reserva. En aquest sentit, el redactat de la llei del 2009 obligava de forma condicional als municipis, perquè els donava una potestat restrictiva contestable per les confessions que ara, amb la revisió de la llei, es confirma de forma positiva. Amb la reforma es protegeix millor l’autonomia municipal.

No obstant, sí que l’anunci de la revisió de la llei, ha modificat el seu valor simbòlic. S’ha tornat, sense voler, a una situació que la llei del 2009 intentava superar. Especialment, perquè algunes confessions temen, així ho han expressat, que de nou es trobaran sense protecció davant de les possibles actuacions d’alguns consistoris en relació a la llibertat religiosa. Per això, fora bo que el Govern, a més de garantir positivament l’exercici de la pràctica de la llibertat religiosa, tal com ho fa en nombroses ocasions, trobés la manera de que les confessions religioses recuperessin el grau de confiança que, de forma implícita, es trobava en la base de la llei del 2009. I que fou el seu encert. En aquesta direcció, el Govern de Catalunya, per tal de complementar la iniciativa legislativa empresa avui, hauria de fomentar la complicitat del món local català amb les confessions religioses a fi de construir les millors solucions per una correcta pràctica de la llibertat religiosa en relació a l’ús del sòl i dels espais públics. En aquest sentit, és important el paper de suport i col·laboració que poden desenvolupar les institucions locals intermèdies i les associacions municipalistes.